Les premisses del projecte eren clares: 4 sales poc aptes per a l’obra a exposar, molt material gràfic, i la petició expressa de l’artista de donar caràcter a l’exposició. Finalment, el requisit per part del museu de realitzar el muntatge en fusta, ja que la Casa de la Moneda té un taller propi de fusteria. A més de les obres de petit format, l’exposició incloïa algunes peces d’escala mitjana, i unes poques obres de gran envergadura i caràcter. L’aposta projectual neix de la distinció d’aquestes tres escales, i la reflexió del fet que cada escala necessita el seu propi espai; a aquesta afirmació, s’afegeix la necessitat de duplicar en tant que possible, la superfície expositiva a causa de la gran quantitat d’obra a exposar.

Neixen així uns cossos autònoms, que acullen a l’observador propiciant una relació molt íntima amb l’obra de petit format. Són calaixos suspesos, que reforcen a través de la seva forma, la linealitat del recorregut del visitant; estan acabades en color blanc en el seu interior per a atorgar un fons neutre a l’obra pictòrica, i en negre en l’exterior per a enfortir la seva aparença i continuïtat. Aquests cossos, voluntàriament abstractes, són suspesos d’una estructura de fusta molt regular que els dóna escala i ritme. Des de l’interior dels cossos, la relació amb la resta de la sala pràcticament s’anul·la; en l’exterior, aquestes caixes flotants amaguen parcialment les siluetes dels visitants que les ocupen i creen inesperades relacions entre l’observador, la peça i el suport expositiu.

Així cadascuna de les 4 sales conté un cert nombre de peces de gran format que conviu amb un únic artefacte negre que sura en el mateix recinte, i que es col·loca lateralment a l’espai perquè aquestes obres puguin ser admirades sense encomanar-se de la diversitat d’estils, colors o mides de les obres més petites. El caràcter abstracte de cada un d’aquests cossos, no vol dir que aquests aparells no siguin comprensius, amb el lloc on se situen. La seva forma, el seu accés a i les seves proporcions responen a les condicionants de cada un dels espais; en una primera sala se situa un calaix molt baix per albergar la visió d’unes obres en format de vídeo; a continuació, i alineat amb l’accés a la segona sala, un tub extremadament llarg, que en ressonància amb la proposta curatorial permet albergar totes les peces pertanyents a una temàtica creativa especifica; a la tercera sala, la intersecció de dos tub lineals dislocats, genera una petita plaça interior que alberga una col·lecció en totes les seves cares; finalment en la quarta sala és el mateix artefacte que condueix a l’visitant fins a la sortida. Els recorreguts dins de l’exposició són aleatoris i no hi ha un ordre rellevant més que el marcat per la successió de sales, i la linealitat forçada dels elements expositius proposats.

Finalment, és important de remarcar la simplicitat buscada en la construcció i aparença del suport expositiu. El disseny i muntatge dels artefactes exposa la seva estructura, els cargols utilitzats, i fins i tot la il·luminació, que és pràcticament industrial, feta amb un fluorescent central lineal i continua en cada cos. Tot i la seva simplicitat, aquests artefactes aconsegueixen habitar l’espai i dotar-lo d’escala i estructura. D’aquesta manera, quan l’exposició és visitada en massa per escolars, l’arquitectura obliga a un cert ordre i criteri per a veure les obres. En canvi, quan un visita l’exposició en solitud, que és el més habitual fora d’hores de visites escolars, l’espai no sembla tan desolador, i un se sent d’alguna manera, acompanyat i envoltat per la màgia de l’obra de Susana Solano.