La majoria dels parcs construïts al segle XX són la continuïtat d’una inèrcia generada al XIX, on el paisatge és incorporat com a element decoratiu. Els parcs públics són llocs de contemplació, on el paisatge construeix un escenari per a l’esbarjo, és a dir, llocs per caminar, seure, i sentir-se fora de la ciutat industrial, i per tant, prop de la Natura. El parc de segle XXI reflecteix una nova comprensió i planejament de la ciutat, i són incorporats com a components urbans actius, elements clau en el disseny de la ciutat i la seva vida quotidiana. Els parcs s’haurien d’entendre com a nodes d’activitat i producció, i en conseqüència, no només com passejades temàtiques de vianants.

L’increïble potencial d’el terreny de Neuchâtel resideix en la seva ubicació, a prop de el centre de la ciutat i el llac; la seva riquesa natural i de paisatge (llac, platja, platja, vistes als Alps i més), són valors extraordinaris que s’hauria de tornar una oportunitat. La seva condició actual com vestigi urbà (manca de programa, barreres topogràfiques i dificultat en la gestió de la seua escala) pot intervenir per ser transformat en una nova atracció. Comprendre i incorporar la complexitat existent en el context urbà, així com definir una estratègia clara davant el paisatge, és clau per vincular aquest lloc a l’estructura urbana i convertir-lo en un nou node de centralitat de la ciutat, de la nova Neuchâtel.