IMO BARCELONA

Eduardo Cadaval.

Localitzat a la zona alta de Barcelona, ​​l’Institut de Microcirurgia Ocular (IMO) forma part d’una nova sèrie d’equipaments edificats al llarg de la Ronda de Dalt; un cinturó vial construït en el context de les olimpíades del 92 i que s’ha provat com una de les transformacions urbanes més importants per a la vida diària de la Barcelona contemporània.

La Ronda de Dalt és també una línia divisòria (en molts casos més imaginària que real) entre la ciutat i la muntanya. L’edifici de l’IMO se situa al límit de la trama urbana del barri acomodat de Sant Gervasi i al començament del parc Collserola, la reserva natural més gran de la ciutat. Aquesta condició de límit entre la ciutat construïda i els seus espais naturals és probablement una de les claus per entendre un edifici que voluntàriament renuncia a la monumentalitat en soterrar més del 60% de la seva àrea construïda. Una postura de respecte sobre el possible impacte que una edificació de gran escala pogués generar a l’àrea; una actitud de diàleg amb l’entorn que el porta a dissoldre els seus límits per aconseguir fondre’s amb un paisatge urbà i natural alhora.

Aquesta condició ambigua entre naturalesa i urbanitat es veu reflectida a la proposta de l’edifici. Aquest s’integra a la topografia de la serra, però no pretén apropiar-se del llenguatge; de fet és una construcció totalment geometritzada i per tant altament artificial; energia vectoritzada emergint de la muntanya.

L’edifici s’estructura en dues àrees clarament diferenciades: la part de la llum, la zona pública, de recepció i interacció entre pacients i familiars; i una part fosca, de consultes i quiròfans amb ordre ortogonal i rigorosa eficiència. Aquesta part és un cos ordenat i compacte, que s’enterra totalment generant una foscor absoluta a la zona de quiròfans. És a la part de la llum on l’arquitectura es permet grans artificis tant en la construcció d’espais com amb el tractament i la incorporació de la il·luminació natural. Un continu de rampes teixeixen un eixam que construeix una varietat d’espais singulars, de jocs de clarobscurs i vistes que acompanyen i enriqueixen la resta dels espais del conjunt.

És en el teixir, en el suport on es donen les grans virtuts de la proposta: aquesta filigrana frontal és el cos i la intel·ligència del projecte, on es resolen en gran mesura les apostes de l’edifici. La definició d’una façana respectuosa i distanciada a la ronda, a la qual s’afronta amb un gir lleuger que respon a un posicionament de cara a la ciutat ia les vistes que aquesta brinda; la relació mitjançant patis i jocs de llum, de cadències de silenci, des d’un espai interior individualitzat a un espai exterior extremadament públic; la creació d’un espai exterior construït, viscut i incorporat a l’edifici com a espai interior, comú als tres nivells superiors i capaç d’esborrar la barrera espacial que suposen els forjats entre ells. Una façana d’aire contingut per plànols plegadissos i aterrits.

Per explicar l’essència del projecte Llinás fa referència a un mantell amb què cobreix l’edifici, allò tan prohibit pel moviment modern, diu. Un llenguatge que va començar amb la biblioteca Jaume Fuster i que ha continuat explorant projectes recents. Un gir lúdic d’un prolífic arquitecte que amb els seus edificis ha sabut enriquir la vida quotidiana dels habitants de la ciutat on viu i treballa, una empremta profunda de sensibilitat arquitectònica i qualitat urbana.

Crítica de l’Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona per a la revista Domus publicada al número 930.