L’ÚLTIM GRAN MESTRE.

Eduardo Cadaval

El 5 de desembre de 2012, a només 10 dies de complir els 105 anys, va morir l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer al seu natal Rio de Janeiro. Niemeyer va ser un home universal: el darrer mestre de l’arquitectura moderna. El seu nom i obra estan inscrits al costat d’un grapat dels més grans arquitectes i creadors del segle XX.

Per entendre l’envergadura de la seva figura només cal veure l’enorme reacció que la seva mort va generar al món sencer, i en particular al Brasil. No van ser només les altes esferes les que van lamentar la seva mort sinó que gent de tots els espectres socials es va sumar al dol i als homenatges organitzats per acomiadar-lo i enaltir-ne la figura. Quin arquitecte de l’actualitat generaria una reacció semblant o seria mereixedor de 7 dies de dol nacional per honrar la seva mort? La resposta és molt senzilla: cap. El dol nacional és reservat per als grans homes d’estat o per a artistes enormes que han estat capaços d’arribar al més íntim. Niemeyer va ser una mica de tots dos, un arquitecte que amb sentit d’estat va ajudar a construir un país però que també el va omplir d’obres d’art capaces d’emocionar qualsevol.

Pertanyent a una acomodada família carioca, Niemeyer va passar part la seva infància dibuixant traços al paper oa l’aire, afició que acabaria per portar-lo de forma natural a l’arquitectura i que no només continuaria durant la resta de la seva vida sinó que marcaria fortament la seva obra . Els seus edificis són subtils pinzellades al paisatge oa la ciutat, i els seus dibuixos són tan sintètics i elegants com la resta de la seva obra arquitectònica. Així, acabat de casar va decidir començar la cursa de forma tardana. Sent estudiant va conèixer Lucio Costa amb qui després treballaria de forma gratuïta per tal de ser el seu aprenent. Deixeble inicial dels grans mestres de l’arquitectura moderna com Le Corbusier o Mies Van der Rohe, molt aviat se’n va convertir un més, i fins i tot va poder dur a terme alguns dels projectes amb què els seus mestres només van somiar. Va pertànyer a la segona generació d’arquitectes moderns; hereus del rigor i la visió del moviment modern, arquitectes com Alvar Aalto, Louis Kahn o ell mateix van qüestionar diversos aspectes del cànon recentment establert i alhora van saber enriquir el seu llenguatge. Niemeyer es distanciava: “Nosaltres som lliures per construir avui el demà passat”.

Conegut com el poeta del concret i estereotipat com l’enemic del recte, molts dels seus edificis demostren que en realitat recorria a l’ortogonalitat envers un gran mestratge contrastar o contenir el seu llenguatge ondulant, i així enriquir-ho. Va qüestionar el precepte modern que dictava que “la forma seguia la funció”; defensava que la Bellesa -aquesta paraula tan injuriada pels seus coetanis- era important perquè feia oblidar la raó, que els edificis havien de crear sorpreses, fantasies, solucions diferents.

El sistema de treball d’Oscar Niemeyer també era particular. Com molts arquitectes començava un projecte estudiant el lloc i les condicions socials i econòmiques. Després començava a dibuixar lliurement fins que sentia que tenia alguna cosa sòlida entre les mans; aleshores, en un gest inusual, deixava la taula de dibuix per fer un text crític del projecte. Si en aquest text no trobava prou raons per justificar les seves idees tornava llavors a la taula de treball i començava a dibuixar des de zero. Niemeyer ens va ensenyar la importància de l’arquitectura quan està ben feta: els seus edificis es veuen tan bé avui com el dia que els van construir; creacions de l’envergadura dels edificis de Brasília o la seu de les Nacions Unides a Nova York de la qual va ser coautor fins a petites obres mestres com la Casa de les Canoes de la seva propietat.

Com que té una producció tan àmplia (al voltant de 600 projectes), el conjunt de la seva obra té algunes desigualtats. Des de moments d’una intensitat sublim fins a altres episodis menys intensos i alguns fins i tot monòtons i repetitius. Però com apunta el crític i historiador William Curtís, l’important del seu llegat no és una col·lecció d’edificis sinó un univers creatiu. L’obra de Niemeyer va demostrar el veritable potencial de l’arquitectura, millorar el món i canviar la vida de la gent. La seva arquitectura era elegant i dinàmica, amb subtilesa va saber treballar a totes les escales i els seus edificis responien a l’individu i la proximitat tan bé com ho feien amb la ciutat o el paisatge. La seva obra no és samba sinó més aviat un suau jazz brasiler.
Després d’haver construït Brasília en pràcticament una legislatura de 4 anys, i tenir obra a tot el país, el cop militar el va bandejar del Brasil però alhora va permetre al món gaudir de la seva obra. Es va refugiar a París on va poder construir la Seu del Partit Comunista, gràcies a un decret del president De Gaulle que ho autoritzava per treballar a França. També en aquest període va construir l’edifici impecable de la prestigiosa editorial Mondadori a Itàlia i el campus de la universitat Constantina a Algèria.

Niemeyer era un idealista i un bohemi; Eduardo Galeano deia que ell odiava tant el capitalisme com l’angle recte. Treballà sempre a favor dels menys privilegiats; “al pobre mai no li arriba el seu torn”, deia. Va ser un lluitador de diverses causes socials i membre actiu del partit socialista de Brasil. Això li va ocasionar que en diverses ocasions se li denegués la visa dels Estats Units, malgrat que l’alcalde La Guàrdia ho havia declarat Ciutadà distingit de Nova York o que la Universitat de Harvard ho havia convidat a dirigir la seva escola d’arquitectura i urbanisme. Odiava les festes de l’alta societat però alhora són famoses les sessions de música, conversa i rialles al seu estudi de Copacabana. Per allà es passejaven des de Fidel Castro fins a la pràctica totalitat dels personatges més transcendentals de la cultura i la política llatinoamericana i mundial. En aquest mateix estudi, en temps recents, la seva dona Vera Lucia tocava el piano cada vespre per trencar la monotonia de les sessions de treball.

Quan Niemeyer parlava, parlava poc d’arquitectura, li interessaven més aspectes de la vida, com són les lluites socials, la política o els més desafavorits. Quan finalment parlava d’arquitectura usava termes com bellesa i poesia, paraules que en el fons tothom comprèn i que els arquitectes no sabem utilitzar o que fem malbé usant-les de forma frívola. Ell era simplement un personatge excepcional. Es va casar en segones núpcies als 98 anys, i als 103 semblava ser l’únic arquitecte amb credibilitat per parlar sobre la sensualitat a l’arquitectura. Cap al final de la seva vida repetia contínuament que allò que li interessava eren les coses senzilles, que la vida era un bufa, i que l’única cosa veritablement important d’aquest món era la dona. Va obtenir els reconeixements més alts que un arquitecte pot rebre, entre ells el Premi Pritzker (el nobel de l’arquitectura), i el Príncep d’Astúries, però cap dels dos els va anar a recollir. Volia ser recordat com “un ésser humà que va passar per la terra com els altres” i parlava constantment de “la grandesa de l’univers i de com som de petits”. Recordava amb orgull que el seu avi “havia estat un home útil i que havia mort pobre”. Es va acomiadar del món des del llit d’un hospital on dies abans encara donava instruccions sobre alguns projectes en curs.

La reacció que la seva mort va generar al Brasil sembla evidenciar també que Niemeyer va pertànyer alhora que ja no existeix; un temps on allò públic es privilegiava sobre allò privat i on la modernitat d’un país en construcció s’evidenciava en part a través dels edificis que sortien de les seves mans. Els homenatges després de la seva mort fan la sensació de ser en part també la celebració alhora a través de la seva figura, un temps en què tot semblava possible i en què un país construïa el seu propi futur. Tant se val l’avançada edat amb què va morir o la plenitud amb què va viure la seva vida, els arquitectes sempre l’estranyarem, a molts la seva mort ens deixa orfes de la figura de l’arquitecte que volem arribar a ser. Bon viatge, mestre.