Entenent que tot sistema viari ha d’estar en contínua evolució i que qualsevol infraestructura d’aquest tipus acaba saturant-se, és important preveure que tècnicament les vialitats elevades tenen una vida útil curta. Si s’analitzen casos similars en ciutats com Boston o Tòquio, es descobrirà que després d’un període d’eficiència en el seu ús, les vies ràpides elevades han estat finalment desmantellades i substituïdes per opcions vials i de transport alternatives, deixant la superfície que ocupaven lliure per a ser reciclada i reprogramada com a espai públic. En el cas del segon pis de la Ciutat de Mèxic, els especialistes han conclòs que aquesta infraestructura compte amb problemes tècnics greus que minven la seva eficiència i escurcen l’estimació del seu temps de vida útil. Per a aquesta raó seria útil començar a pensar en què i com podríem transformar aquesta basta superfície per a que segueixi essent una infraestructura per a la ciutat.

Els 6.8kilòmetres de longitud del segon pis del Periférico, juntament amb el distribuïdor de San Antonio, sumen 19 kilòmetres de vialitats elevades, que comparativament, són equivalents a la superfície de l’Avinguda Insurgentes desde Indios Verdes fins a San Ángel, dues vegades la distància de Viaducto, o l’equivalent a la suma de l’àrea verda de diversos parcs urbans de la Ciutat de Mèxic. Què passaria si substituíssim la superfície rodada que actualment és només utilitzada per a automòbils particulars i imaginéssim una ciutat diferent en aquest espai? Què passaria si convertíssim el segon pis del Periférico en un gran espai públic metropolità? Què passaria si solament s’utilitzés com a infraestructura del sistema de transport col·lectiu de la ciutat? Quins efectes tindria si la convertíssim en el viver més gran del món?… Les possibilitats són infinites, i són aquestes les que el projecte pretén explorar… 

 

 

Estudis comparatius de vies elevades en altres ciutats, exposen també que la construcció d’aquestes infraestructures suposa inevitablement la transformació de l’entorn urbà immediat i la creació de fractures en el teixit de la ciutat que alteren la morfologia urbana a gran escala. A causa d’això seria desitjable també pensar per al nostre segon pis noves estratègies que permetin mitigar els efectes nocius que aquestes estructures generen.

El projecte que aquí es proposa, no pretén debatre sobre l’existència i construcció d’aquesta via ràpida, menys encara aprofundir en la polèmica que el segon pis ha suscitat. Tan sols pretén utilitzar aquesta infraestructura -ara distingible per la ciutadania- com a escenari hipotètic per realitzar propostes sobre la seva possible reciclatge que ens permetin reflexionar sobre el potencial de repensar l’espai urbà.

Amb 6.8 quilòmetres de longitud el segon pis de perifèric juntament amb el distribuïdor vial de sant Antoni sumen 18 quilòmetres de validis elevades, que comparativament, són equivalents a la superfície de l’avinguda Insurgentes des Indis Verds fins a San Àngel, dues vegades la distància de l’Viaducte , o l’equivalent a la suma de l’àrea verda de diversos parcs urbans de la ciutat de Mèxic. Que passaria si substituíssim la superfície de rodament que actualment només els automòbils particulars utilitzen i imaginéssim una ciutat diferent en aquest espai ?: Que passaria si convertíssim el segon pis de l’perifèric en un gran espai públic metropolità ?, Que passaria si només es utilitzés com a infraestructura de sistema de transport col·lectiu de la ciutat ?, Que efectes tindria si la convirtiéremos al viver més gran de món? …

Les possibilitats són infinites i són aquestes les que aquest projecte pretén explorar …