Aquesta serà l’última d’una alineació de cases entre mitgeres, amb un petit jardí a la part posterior. L’accés es dóna des d’aquest carrer rodada, i encara que poc transitada de moment, de caràcter públic. El projecte de la casa vol reforçar el caràcter neutre i poc obert cap al carrer, i concentrar tota la màgia a l’interior.

L’espai domèstic de la casa es construeix al voltant d’una escala que qualifica l’espai central de l’habitatge i articula el caràcter necessàriament vertical de la construcció. La escultural escala serveix de teló de fons a la sala, un espai diàfan l’altura i proporcions el converteix clarament en l’espai principal i nodal de la casa. Aquest, s’obre cap al jardí, i a cap a la frondosa vegetació. La casa es tanca del tot cap a l’orientació sud, que és on hi ha el carrer, i on el sol es fa gairebé insuportable en aquestes latituds. L’escala es recolza sobre aquesta façana, i funciona com l’espina dorsal posterior que organitza la casa, distribuint cap a totes les estances que s’obren cap al nord i les vistes de l’manglar i el mar. Les habitacions, situades a la part alta de la casa, són diàfanes i senzilles, amb el seu propi bany i amb la sola premissa d’orientar el llit a les vistes i dotar-les sempre d’una gran terrassa per poder beneficiar-se de la vida a l’exterior. D’aquesta manera, la façana sud de la casa és dura, tancada i opaca, sent la façana nord més permeable i dúctil.

La construcció i acabats de la casa busquen ser el més austeres possibles, utilitzant murs de càrrega. I tot, pintat d’un color continu. A la fin, és l’espai, amb la seva obertura a l’manglar, a la mar, la vegetació i la llum blanca de nord, el més gran protagonista de la casa.