Els arquitectes no fem edificis.
Eduardo Cadaval
Els arquitectes no fem edificis. Només els dibuixem. Els edificis es construeixen en realitat gràcies a un esforç col·lectiu més gran que involucra moltes disciplines i molta més gent que no sempre rep el reconeixement que mereix.
Els arquitectes projectistes -els que estem a càrrec del capítol de disseny- no podríem fer la nostra feina si no fos per la contribució de moltes altres persones que ho fan possible; tanmateix, quan un projecte és reconegut, l’autoria tendeix a acreditar-se individualment a qui el va dissenyar quan s’hauria d’acreditar de manera col·lectiva al grup que ho va fer possible.
Recentment hem acabat un edifici al carrer Còrdova de la colònia Roma, a la Ciutat de Mèxic, pel qual estem intentant que no se’ns acrediti en exclusiva la seva creació, però no és senzill aconseguir-ho. Els mitjans i canals de difusió tenen establertes de manera molt clara les categories que han de rebre crèdits. En un lloc primordial hi ha qui ho va dissenyar, però no qui va permetre que aquest es convertís en realitat. En el cas d’aquest edifici nosaltres vam fer el projecte, però nosaltres no vam tenir la idea de fer-ho, ni el valor de muntar una startup i demanar-li a la gent que en confiés els estalvis per construir un fons que rescatés edificis catalogats. Tampoc vam localitzar una casa abandonada ni negociem la compra perquè l’operació pogués ser viable i permetés densificar una zona de la ciutat on és desitjable que això passi. No breguem amb les autoritats, ni tramitem els permisos. Tampoc no vam escollir qui creiem que eren els arquitectes adequats per fer el projecte ni vam aprovar que l’edifici no tingués estacionament.
Un capítol a part mereixen els constructors. A l’edifici de la Roma, -com en qualsevol altre-, la qualitat final en va dependre. Els constructors són els que transformen els nostres dibuixos en espais construïts. Equips de paletes, de mestres d’obra, de plomers o electricistes. Artesans comunament coordinats per un altre arquitecte a les mans del qual queda la idoneïtat constructiva de l’edifici. Qualsevol que hagi estat a prop d’una obra sap que l’èxit o el fracàs de qualsevol projecte passa per les mans del constructor. Si aquest és bo, les aportacions són invaluables i milloren el projecte en donar solucions tècniques o fins i tot espacials que el contacte quotidià amb l’obra els proporciona.
No vol dir que el disseny, el “com”, no sigui important, però sempre ho serà més el “què”, l’edifici íntegrament. En el cas del projecte del carrer Còrdova, considerem que el “com” és sens dubte important, en particular per inserir-se en un context urbà d’enorme vàlua i perquè rescata una casa de valor històric. Però el més important és sens dubte que l’edifici existeixi, que es facin edificis sense estacionament i que la gent hi estigui disposada a viure-hi; que hi hagi edificis configurats amb unitats de diferents mides perquè puguin ser ocupats de forma més diversa, i que es densifiquin les zones centrals.
Els arquitectes ajudem a donar forma a aspiracions col·lectives, però no més. Els mèrits són sempre plurals i moltes vegades pretenem apropiar-nos-en de manera exclusiva. Els premis d’arquitectura -convertits en tristos eines de màrqueting per a uns i en negoci per a altres- distorsionen la realitat en premiar individualment un esforç col·lectiu, premiant només el disseny en lloc d’un edifici en la seva totalitat. Tant se val si aquest està mal construït, si ningú l’utilitza o si és un sense sentit de principi a fi.
Link
Texto en Portavoz.
