INTEL·LIGÈNCIA I PINTURA.

Eduardo Cadaval

Actualment hi ha moltes ciutats que diuen que són amigables amb la bicicleta però són molt poques les que realment han adquirit un veritable compromís amb la mobilitat no motoritzada. Són molts els alcaldes que agraden de fer-se fotos fent bicicleta -imatge que en política municipal s’ha convertit en un reclam publicitari gairebé tan important per a qualsevol candidat com fer-se una foto fent un petó a un nen-, però són molt pocs els polítics que entenen el veritable potencial duna mobilitat més sustentable i els requeriments necessaris per fer-la possible.

Apostar per la bicicleta com a mitjà de transport urbà no vol dir que els alcaldes vagin a les seves oficines amb bicicleta un cop al mes (sempre escortats i protegits dels problemes quotidians patits per la resta dels ciclistes), com tampoc ho és promoure els ciclotons o diumenges ciclistes (on en algun moment del cap setmana es tanca una via primària durant algunes hores per poder fer una passejada ciclista); ni tan sols ho és dotar certes zones de la ciutat amb sistemes de bicicletes públiques de lloguer tipus ecobici, bicing o velib -depenent de la ciutat de què parlem. Tot això ajuda a promoure l’ús de la bicicleta, però si realment es vol fomentar una forma de mobilitat diferent, el que cal és construir la infraestructura necessària perquè qualsevol persona que vulgui utilitzar la bicicleta com a mitjà de transport primari pugui realitzar els seus desplaçaments de manera adequada i segura.

Sens dubte hi ha hagut grans avenços en els darrers anys a moltes ciutats del món; però en la majoria dels casos l’ús quotidià de la bicicleta com a mitjà de transport encara està restringit a certs grups poblacionals, o per ser més precís, a persones amb certes qualitats físiques: si un és semi-jove, semi-atlètic i està disposat a semijugar-se la pell fent una mica de cos, pot sobreviure i arribar al seu destí; però això no hauria de ser així. Una apropiada xarxa de ciclovies urbanes permet a un espectre més gran de la població utilitzar la bicicleta d’una manera eficient i segura. Fins i tot la gent gran o els nens poden arribar a utilitzar el sistema amb una certa autonomia, cosa que té enormes beneficis socials.

Per què no pensar en un sistema on, per exemple, un pare pugui anar a la seva bicicleta i ser seguit pels seus fills a les seves respectives bicis per portar-los a l’escola, com passa a Amsterdam o Copenhaguen? Per què sembla una innocència somiar que això sigui possible si és una cosa social i econòmicament desitjable, i que a més ja succeeix en altres parts del món?

Les ciutats actualment són gairebé per definició àrees de velocitat controlada; a moltes zones urbanes hi ha una rigorosa política viària que limita la velocitat de circulació a un màxim de 30 o 50 quilòmetres per hora. No obstant això, les jerarquies vials continuen donant prioritat a aquells vehicles que avancen amb més celeritat. Per què un ciclista ha de cedir el pas al cotxe que el pressiona per darrere quan en la majoria dels casos tots dos transporten el mateix nombre de persones -és a dir, una- i un ho fa d’una manera molt més sostenible que l’altre ? Per què les ciutats no prevalen realment aquells transports que són més ecològics sobre aquells que no ho són tant? Si es deixa de primar el que ha d’arribar ràpid per primar el que ho fa de la manera més sostenible, tindrem una mobilitat i unes dinàmiques urbanes molt diferents de les actuals.

Las primeras bicicletas se inventaron a principios de siglo XIX, y paradójicamente, y para la desilusión de muchas proyecciones futuristas, hoy se presenta como uno de los medios de transporte urbano más idóneos para enfrentar el siglo XXI. La única regla para conseguirlo es que hay que construir el sistema que permita su desarrollo y evolución: ciclovías bien planeadas, que respondan estratégicamente a flujos de uso cotidiano y a los puntos de interés de la ciudad; bien delimitadas, iluminadas, con un adecuado tratamiento en su trazo y desniveles, e inclusive, con un adecuado equipo de gestión. En la actual coyuntura económica muchas ciudades justifican su inmovilismo por la falta de recursos. En el caso de las ciclovías el dinero no es lo importante: tan sólo se necesita un poco de imaginación, mucha inteligencia y algo más de pintura.

 

Link

Texto en Portavoz