ICÒNIC, PROBLEMÈTIC I MAGNÍFIC: L’ÒPERA DE SIDNEY
Eduardo Cadaval
Visitar l’Òpera de Sidney pot arribar a ser tan significatiu per a un arquitecte com fer el pelegrinatge del camí de Sant Jaume per a un catòlic. Algun dia cal intentar fer-ho. El més icònic dels edificis del món no decep i demostra que -malgrat el que el penedit establishment editorial europeu pretén dictar ara- els edificis emblemàtics poden tenir un paper d’enorme rellevància. El magnífic edifici de Jørn Utzon prova que algunes vegades -poques, això sí- un projecte icònic és capaç de qualificar una àrea urbana, convertir-se en l’orgull d’una ciutat i símbol d’un país sencer.
Aquest és el cas de l’Òpera de Sidney, un projecte amb un historial complicat on n’hi hagi: un edifici que es va començar a edificar sense que s’hagués acabat el projecte constructiu; que va canviar la seva configuració, capacitat i ús originalment plantejant per a les seves sales; les cobertes del qual no van estar definides, ni tècnicament resoltes, durant una tercera part de l’obra; i que va trigar 15 anys a ser acabat i va multiplicar moltes vegades el pressupost inicial d’obra. Un edifici que durant molt de temps va ser un veritable escàndol públic, l’autor del qual va ser acomiadat fulminantment del procés d’obra i que va jurar no tornar a trepitjar Austràlia en resposta a les modificacions que es van fer al projecte original.
Aquestes són tan sols algunes dades esquemàtiques d’un projecte que pràcticament va acabar amb la tanca del seu autor (l’escàndol del problemàtic procés de construcció de l’òpera el va aïllar de l’accés a molts altres encàrrecs), que després d’haver-se mudat a Sidney des de Dinamarca per supervisar la construcció de l’Òpera es va refugiar finalment a Mallorca, construint una casa, que és també, tota una lliçó d’arquitectura.
La idea base de l’Òpera de Sidney és tan potent que malgrat ser un projecte truncat -les modificacions més grans respecte al projecte original es van realitzar a l’interior- continua sent un magnífic edifici. A més de les cobertes escultòriques, és indispensable entendre l’operació urbana. El projecte íntegrament no són només unes cobertes d’enorme riquesa plàstica, és també una plataforma i un plantejament de conjunt que converteix aquestes cobertes en l’element escultòric que corona una encertada estratègia urbana que va revitalitzar un dels llocs més significatius de la ciutat .
L’Òpera es localitza a la península de Bennelong Pointen en un dels extrems del Circular Quay al Port de Sidney. El projecte aconsegueix allargar el passeig marítim i serveix d’enllaç amb el jardí botànic i amb un dels parcs més grans de la ciutat que envolta la badia de Farm Cove. L’Òpera fa contrapès a l’espectacular pont de la badia de Sidney, construït a principis del segle XX i que juntament amb l’Òpera és el baluard més gran de la ciutat.
El que és especialment interessant de la història de l’Òpera de Sidney és que contradiu tots els principis del que actualment és políticament correcte. De vegades –també comptades– és justificable que les grans obres s’hagin dut a terme a través de processos convulsos i no puguin ser jutjades només pels seus resultats immediats. Transgredir els límits de la creació humana no és fàcil i els processos per aconseguir-ho no sempre poden ser harmònics. La torre Eiffel o la Pedrera de Gaudí -només per citar-ne un parell d’exemples-, van patir al seu moment la més ferotge de les crítiques, demanant-se fins i tot la seva demolició per diversos sectors de la societat i no obstant ningú ara no pogués imaginar París o Barcelona sense.
Els Premis Dècada, creats per la fundació Oscar Tusquets, van premiar durant 10 convocatòries, 10 edificis -un per cadascuna- que comptaran amb 10 anys d’antiguitat. El premi fallat per un sol individu (un arquitecte de gran prestigi convidat per a cada ocasió, visitava personalment tots els projectes) tenien com a requisit principal que els edificis que optaven al guardó tinguessin 10 anys de vida al moment de ser jutjats. Tota una postura. Un premi que no jutjava la imatge més nova o la darrera tendència sinó com l’edifici era utilitzat i de quina manera havia sobreviscut el pas dels anys. Com el cas de l’Òpera de Sidney, els edificis necessiten temps per ser assimilats; les ciutats que els reben també.
Link
