EXPANDIR ELS LÍMITS DE LA PROFESSIÓ

Eduardo Cadaval

Fa no gaire temps una conversa informal amb un compositor musical em va ajudar a entendre amb més claredat algunes de les debilitats que considero afecten l’arquitectura. En aquella ocasió, el meu amic compositor es queixava amargament de l’estat de la seva professió, de la pèrdua de la seva rellevància i del risc de la seva desaparició; però sobretot de les poques sortides professionals que actualment fins i tot ell amb prou feines tenia. Acorralat a l’acadèmia, sense una veritable vocació per ella, ensenyava una professió que no podia exercir i buscava algunes oportunitats a «gent que pogués entendre el que ell realment feia». En veure la dificultat amb què intentava explicar la importància del que ell anomenava «música culta», era fàcil intuir que part del problema era a la mateixa disciplina. En escoltar-lo era impossible no trobar paral·lelismes amb l’arquitectura i amb com aquesta s’ha tancat cada cop més en el seu àmbit disciplinar fins a esdevenir gairebé inaccessible.

Els arquitectes sovint ens queixem del nostre aïllament, però un exercici d’autocrítica ens permetrà entendre que en gran mesura hem estat nosaltres els que ens hem allunyat dels temes més transcendents. En part pel fet que l’arquitectura ha estat més obsessionada amb ell mateix que amb el que podia fer per la resta de la societat, però també perquè en dècades recents una certa miopia ha envaït les ofertes formatives i acadèmiques, reduint dràsticament no només les possibilitats de la nostra feina sinó també els nostres camps d’acció i influència.

 

Si analitzem l’estat actual de la professió podrem entendre que en el fons allò que s’està demanant és un altre tipus d’arquitecte, i per tant sembla pertinent preguntar-se: per què les escoles d’arquitectura no han sabut respondre? Per què no han flexibilitzat el seu sistema d’ensenyament? Per què continuar produint només un tipus d’arquitecte si no hi ha prou feina per a aquest?

Els arquitectes som més útils quan ocupem un rang més ampli del nostre espectre dinfluència professional. Ser arquitecte projectista, és a dir, dels que dissenyen edificis, és només una forma de les múltiples que existeixen per exercir la professió: cal més arquitectes-urbanistes, més arquitectes-polítics, més arquitectes-servidors públics, més arquitectes-editors, curadors, acadèmics, crítics, teòrics, gestors urbans, etc., etc.

El que més sorprèn és que el panorama acadèmic actual en realitat estigui ple de plans d’estudis miops que privilegien només un tipus de professionista. Les escoles d’arquitectura –en molts casos guiades per una estratègia comercial i de model de negoci– estan cada dia més obsessionades amb la figura de l’arquitecte projectista. És justament en aquestes escoles on des dels primers anys de formació tant professors com alumnes comencen a encunyar la nefasta classificació que un estudiant pot ser «un bon arquitecte». Aquesta classificació, que després acompanya la professió en el seu desenvolupament, només fa referència a aquell estudiant amb una certa habilitat compositiva i les seves implicacions i conseqüències són més profundes de les aparents i reflecteixen unes aspiracions professionals simplistes i perilloses. Tan poc som? Tan limitades són les nostres expectatives sobre el que podem fer i aportar?

Afortunadament hi ha molts arquitectes que han modificat el full de ruta generant grans aportacions i ampliant el nostre rang d’influència. Aquestes altres formes de fer arquitectura s’han provat tan transcendents que valdria la pena preguntar-se per què no fomentar-les des dels primers cicles de formació? No pretenc menystenir tots els aspectes de l’ensenyament de l’arquitectura; aquesta formació encara és capaç de dotar l’estudiant i el futur arquitecte d’una estructura mental i un conjunt de coneixements molt particulars, que cap altra professió ofereix. L’arquitecte és un tipus de guerriller que és capaç de barallar-se en moltes batalles en què sempre aporta alguna cosa que ningú més no pot aportar. Per tant potser el que valdria la pena reflexionar és què passaria si es fomentés una formació més oberta a les escoles?; quantes noves oportunitats generaria?

Arquitectes-urbanistes i Arquitectes-polítics van ajudar a transformar ciutats com Medellín, Bogotà o Barcelona per esmentar-ne només algunes. Un arquitecte de formació i elegit posteriorment alcalde a Brasil va ser el principal impulsor de la «Xarxa Integrada de Transport» de Curitiba, que fet i fet s’implementaria com el Transmil·lenni a Bogotà o el Metrobus a la ciutat de Mèxic; un polític que pensant com a arquitecte va crear aquest nou sistema que ha esdevingut una de les grans alternatives per a l’actualització del transport públic de moltes metròpolis.

Hi ha hagut molts altres arquitectes que han provocat grans canvis disciplinars mitjançant l’estudi de la història i la investigació teòrica de l’arquitectura. Els seus textos han estat tan influents com els edificis més transcendents de la nostra història recent. Sense la seva feina no hauríem estat capaços de veure i entendre moltes de les coses que ara faciliten la nostra feina i per les quals ho hem pogut portar cap a fronteres.

Per altra banda, l’acadèmia sempre ha format part integral de l’àmbit disciplinar. Són molts els arquitectes que compaginen la seva pràctica professional amb la tasca docent. Aquest binomi ha estat una constant al llarg de la història, des de les escoles clàssiques fins a la Bauhaus i les universitats actuals, on centenars de joves i consolidats professionals retroalimenten la seva pràctica professional a través d’una tasca docent activa. Són molts altres els arquitectes que han optat per ser professors o investigadors de temps complet. Aquesta és una altra manera d’exercir l’arquitectura tan vàlida com la resta; per ser bon professor d’arquitectura no sempre cal tenir una pràctica professional activa o ser un bon arquitecte-projectista.  Aquesta creença en realitat no sols és falsa sinó que distorsiona els aspectes més íntims de la formació acadèmica. De la meva experiència com a estudiant puc constatar que diversos dels meus millors mestres eren professors de temps complet que es dedicaven exclusivament a la recerca i l’ensenyament. La seva passió, la seva experiència pedagògica i els mètodes que feien servir eren molt més efectius que els de diversos arquitectes de renom que també em van fer classes i que en alguns casos amb prou feines tenien temps per atendre els seus alumnes.

Hi ha molts altres àmbits en què la professió té influència però en què també podria enfortir la seva presència; des de la restauració i la protecció del patrimoni fins a la investigació antropològica i urbana. Són també diversos els exemples d’arquitectes involucrats al món editorial, a la curadoria o la difusió de la cultura arquitectònica. Des de grans editors i gestors culturals, fins a arquitectes recent graduats que han creat alguns dels blocs més influents de la xarxa. Tots sabem que el coneixement només és tal si es pot transmetre i per tant el treball de molts arquitectes dins del món editorial i de difusió cultural no només és indispensable sinó que ens ha de fer reflexionar sobre el fet que si no sabem explicar la nostra feina a la resta de la societat, no ens hem d’estranyar que aquesta no ens comprengui.

Sembla pertinent tornar-se a preguntar per a què serveix l’arquitectura avui? I, a què anomenem «arquitecte» actualment? A menys que les escoles d’arquitectura vulguin continuar formant futurs aturats, haurien de preveure no només aquestes noves fórmules sinó que fomentar-les. Al cap ia la fi, la figura de l’arquitecte és atractiva quan inclou un rang ampli del seu àmbit d’influència, ja sigui com a projectista o com a polític, com a planador urbà o paisatgista, crític o gestor cultural. Tots som igual d’imprescindibles i és en conjunt que donem sentit al que fem. Al cap ia la fi és important que comencem a comprendre que si volem tenir una arquitectura de qualitat, necessitem un sistema que la generi. No tindrem una disciplina forta sinó creem en un marc sòlid en què aquesta pugui sustentar-se.

 

Link

Texto en Portavoz