L’ESPECTACLE CONTRA LA QUALITAT: TADAO CAMINANT EN LA UNIVERSITAT DE MONTERREY.
Eduardo Cadaval
Fa unes quantes setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar Monterrey convidat per la Càtedra d’Urbanisme Ciutadà de l’Institut Tecnològic de Monterrey. Durant la meva estada a la ciutat vaig poder testificar l’enorme esforç de reconversió urbana que significa el Parc Fonedora i el seu potencial com a element estructurador per al sector central de la ciutat. Un segon projecte, el del Passeig Saint Lucia, certifica l’aposta de la ciutat per la construcció de nous espais de convivència que, atesa la seva escala i dimensió, poden arribar a ser detonants d’una urbanitat més complexa.
El corredor del Passeig Santa Llúcia, criticat en alguns sectors per representar la importació d’un model comercial de la ciutat de Sant Antoni, Texas, té l’enorme potencial de convertir aquest espai públic en l’element vertebrador de la zona. El corredor té moltes coses ben fetes; el primer, complir amb la condició indispensable perquè qualsevol corredor urbà funcioni: tenir un origen i destí per unir. El corredor “comença” al Museu d’Història Mexicana -que alhora actua com a enllaç amb l’eix de la macroplaça-, i conclou al parc Fonedora; s’uneixen així a través d’un corredor de vianants aïllat dels fluxos vehiculars, dos punts de la ciutat que amb el temps es demostraran claus per a un desenvolupament urbà adequat.
El que crida l’atenció d’aquests dos espais és la tasca titànica d’apostar per l’espai públic en una ciutat que en la seva quotidianitat ha deixat d’estar-hi acostumada; una ciutat on els models comercials americans han esdevingut els espais de convivència i on els fraccionaments emmurallats per a una mínima part de la població semblen ser el model de creixement urbà a seguir. En aquest sentit, la creació d’aquests dos espais i la verticalització recent dels nous desenvolupaments immobiliaris -encara amb moltes mancances- semblen augurar un futur millor. Recordem que els projectes urbans mai no s’han de jutjar només pel que són, sinó per les possibilitats que obren, pel que poden arribar a ser.
Als antípodes de les intervencions anteriors es troba el Centre Roberto Garza Sada dissenyat per Tadao Ando per a la Universitat de Monterrey. Un projecte icònic que fa molt poc pel seu entorn. Un edifici supeditat a un gest; una “porta” que no obre ni uneix res, més enllà d’un mar de cotxes estacionats.
La inseguretat que viu Mèxic ha generat que el simple fet d’accedir a un recinte universitari –el campus de la Universitat a Monterrey– sembli gairebé tan complicat com entrar al Pentàgon. Identificacions, guàrdies de seguretat privada que sospiten del conductor, de la resta d’ocupants i fins i tot del mateix vehicle; trucades de walkie-talkie plenes de claus -”tinc un X10 a l’entrada”-, perquè finalment se’ns permeti entrar a l’àrea d’estacionament. Accedir a l’edifici és una altra cosa; cal anar acompanyat en tot moment pel professor que va autoritzar la teva entrada.
Esperant la persona que amablement ens guia per l’edifici, és fàcil comprovar què és gairebé una obvietat. En un edifici dús quotidià i diverses plantes dalçada, els usuaris tendeixen a pujar de la forma que requereix el menor esforç possible; així les escales de pendent prehispànic, generades pel gest de plegar l’edifici a la base, semblen perdre totes les batalles davant del modest elevador amagat a l’àrea de servei contigua. La que sembla la principal aposta de l’edifici -un sistema de patis amb circulacions verticals escultòriques- és superat per l’eficiència que exigeix la vida diària.
Sembla que el projecte té moltes coses qüestionables: un edifici de concret aparent que amaga un sistema de columnes i bigues IPR d’acer que, per tal d’una certa honestedat estructural, semblarien suggerir un altre llenguatge tectònic. Un ventall -el gest formal de més presència a l’edifici- fet en part de tablaroca i metall i maquillat per aparentar ser de concret. Aules que no tenen ni una sola finestra que permeti la ventilació natural i que neguen les impressionants vistes de la Serra Mare Oriental o del Canó de la Huasteca. El baluard més gran de la ciutat, el seu impressionant paisatge, és anul·lat per concentrar tota la càrrega visual en uns patis de gran riquesa espacial però majoritàriament buits d’usuaris i contaminats -en part per la seva localització en altura- pel soroll de fons de els cotxes que circulen per les vies limítrofes al campus.
El més qüestionable de tota l’operació, però, és el poc que fa l’edifici per la resta del conjunt universitari. El campus de la Universitat de Monterrey és en realitat un grup d’edificis envoltats per un mar d’estacionaments; malgrat tot, amaga el potencial de funcionar com un corredor de vianants que permeti un altre tipus de vida universitària. La qualitat de l’obra d’Ando i el prestigi augurava un altre resultat. Permetien pensar que una intervenció seva seria capaç de dinamitzar el campus, de mitigar-ne algunes mancances i potenciar altres formes d’ús. En lloc d’això es va construir un edifici aïllat, amb poca o nul·la relació amb la resta dels edificis del campus i que no sembla enriquir de gaire la vida estudiantil del conjunt.
A propòsit de la inauguració de l’edifici, el diari Reforma va publicar una conversa amb la benefactora que va fer possible l’edifici. En aquesta conversa, Doña Márgara Garza Sada de Fernández explicava amb un cert orgull com Tadao Ando després de visitar el terreny, -cosa que no fa per a tots els projectes que realitza-, va abordar un avió amb destinació a Nova York i en aterrar l’envio croquis del que temps després es convertiria finalment a l’edifici. Sembla que l’arquitectura és l’única professió on els seus representants de més prestigi poden continuar interpretant el paper de geni creatiu. Algú acceptaria un diagnòstic precipitat d’un metge sense haver fet les proves pertinents o sol·licitar una segona opinió? Qui confiaria en una estratègia de negoci de qualsevol consultoria basada en una anàlisi econòmica feta en 5 minuts?
El primer que vaig pensar en acabar la visita al campus va ser que era una oportunitat perduda. El que s’hagués esperat d’Ando seria un edifici d’altíssima qualitat i que ajudarà a construir un campus millor. Al meu entendre, cap de les dues coses no es va aconseguir.
Link
