CONCURSOS PÚBLICS
Eduardo Cadaval
Amb anterioritat vaig escriure sobre la necessitat de democratitzar el procés pel qual es gesten i s’assignen els projectes públics. En aquell text no vaig utilitzar una sola vegada la paraula concurs. No ho vaig fer, perquè crec que és un terme comunament mal utilitzat i que simplifica una problemàtica de molt més gran complexitat.
Els concursos per se no són més que mers tràmits administratius: el mecanisme mitjançant el qual es resolen interessos en conflicte a el temps que s’aprofita per obtenir un benefici d’aquesta conjuntura. Aquesta pràctica és utilitzada en molts àmbits professionals tant públics com privats on les licitacions formen part de la quotidianitat i a través de les quals es discriminen propostes econòmiques o alternatives tècniques, però també se seleccionen proveïdors o es desincentiven possibles actes de corrupció.
Els concursos són també l’eina amb la qual les societats democràtiques gestionen l’accés a les oportunitats ofertes per l’Estat: des d’un una plaça universitària a través d’un examen d’admissió fins el contracte per a la construcció d’una autopista. Els processos concursals no només tenen com a fi buscar l’opció més idònia, són també una de les poques formes que es tenen per assignar béns escassos pagats amb diners públics a qui tingui més mèrits per obtenir-los.
En el cas dels concursos d’arquitectura la problemàtica és potser una mica més complexa però el principi és el mateix; no són més que un instrument i el seu veritable potencial està en com aquest mecanisme és utilitzat. En el cas de Mèxic partim pràcticament des de zero. La cultura dels concursos és nul·la i la majoria dels que s’han realitzat han estat un veritable desastre. En un alliçonador text publicat en proyectopublico.org, Antonio Gallardo ens adverteix de les diverses repercussions per la falta d’un marc regulador adequat i, ens explica així mateix les enormes complicacions que hi ha per construir-lo.
Sembla indispensable assimilar de qualsevol forma que l’esforç per crear aquest marc normatiu no servirà de molt si no aconseguim construir una major cultura democràtica i de rendició de comptes que generi que aquests processos es realitzin de forma regulada i transparent. Són molts els polítics i servidors públics que refusen fer concursos argumentant que sempre «es s’arma un batibull», «que els arquitectes ens queixem de tot» i que és preferible optar per l’eficàcia i la discreció d’assignacions directes. No sembla que res d’això vagi a canviar fins que «el descontrol» es «s’armi» realment quan aquests agents optin per no organitzar concursos, és a dir, fins que sigui menys problemàtic fer un concurs que no fer-ho.
Com gremi, és la nostra responsabilitat cívica treballar per forçar aquest canvi, en cas contrari, ningú va a fer-ho. Els arquitectes d’aquest país s’han acostumat a ser extorsionats cada vegada que volen fer la seva feina. En aquest context no sorprèn la nul·la exigència perquè les coses es facin d’una altra manera. Sembla que ens hem acostumat als maltractaments. El fet que no s’organitzi un escàndol cada vegada que una assignació directa succeeix no només ens retrata com a país és també una radiografia de l’poc compromís cívic del gremi. Som els arquitectes els que coneixem de manera més propera aquesta problemàtica, per tant, com a professionals i com a ciutadans és el nostre deure denunciar-la i intentar canviar les coses. Què pensen els estudiants i joves arquitectes de tots aquests abusos? Per què no exigeixen millors condicions per poder desenvolupar la seva vida professional? Per què no hi ha encara un # YoSoy132 de l’arquitectura? Com és que les escoles cometen la irresponsabilitat de creure alienes a aquesta discussió?
És important estar conscients que els concursos no seran ni de bon tros la solució a tots els nostres mals ni milloraran automàticament el nivell de la nostra arquitectura com de vegades es pensa; hi ha fins i tot grans probabilitats que els primers anys d’implementació del sistema els resultats no siguin els esperats i que molts dels projectes guanyadors tinguin poca o nul·la qualitat. Però el que és important és l’estratègia de llarg termini, on es matarien dos ocells d’un tret: d’una banda, les coses es farien com es presumeix s’han de fer en una societat democràtica i de l’altra la competència ens ajudaria a millorar el nivell dels projectes ia elevar la discussió pública sobre aquests.
TIPUS DE CONCURSOS
Hi ha moltes fórmules vàlides per organitzar concursos; algunes utilitzades fins i tot en el sector privat: hi ha concursos oberts però també n’hi ha per invitació, restringits a equips que puguin demostrar certa experiència o qualificacions tècniques. De vegades, quan es tracta d’edificis de gran complexitat o envergadura, cal que els equips participants comptin amb una pràctica prèvia en edificacions de característiques semblants. Hi ha concursos restringits regulats sota polítiques de discriminació positiva on es privilegia la participació de joves, dones o fins i tot minories. Hi ha concursos d’idees on l’objectiu últim no és construir un edifici sinó meditar sobre un tema de transcendència; algunes vegades convocats per ajuntaments o entitats públiques simplement com un exercici de reflexió a la recerca de múltiples respostes a un sol problema o per fomentar la discussió pública sobre aquest.
Hi ha altres concursos que són per fases i que fins i tot poden tenir una primera etapa en què la convocatòria és oberta i on posteriorment se selecciona un grup de participants. De vegades, a partir d’aquest conjunt, es demanen propostes per seleccionar un grup més reduït per a una segona o tercera etapa. Per descomptat, tot concurs per invitació hauria de ser remunerat i no cal pensar que aquests es poden realitzar sense cap cost.
Un altre tipus de concurs és l’anomenat “de serveis i obra”. En aquests es liciten de forma integral els serveis tant per dissenyar com construir un edifici o infraestructura. Aquests concursos molt comuns a Anglaterra o altres països europeus propicien la col·laboració entre empreses i generen que les grans constructores contractin els serveis de despatxos de disseny arquitectònic especialitzat, ja que la puntuació per la qualitat del projecte s’assigna de manera independent a la proposta econòmica. De vegades el pressupost presentat per les constructores és més alt que els dels seus competidors i per tant obté una menor puntuació, però a canvi, la proposta arquitectònica és de tanta qualitat que obté els punts suficients per contrarestar la diferència amb les altres propostes presentades i així guanyar la licitació.
El sistema de concursos dista de ser perfecte; en el cas d’aquells de caràcter públic, hi ha arguments molt vàlids que qüestionen aspectes com poden ser la seva alta ineficiència o la gran quantitat d’hores de treball desaprofitades en va pels equips que no són seleccionats. També és criticable que els arquitectes hagin a priori de regalar la feina per veure si a algú li interessa contractar els seus serveis.
Hi ha qui argumenta que no tots els projectes públics es poden realitzar per concurs i que també ha d’existir la possibilitat de realitzar assignacions directes. Aquesta postura té alguns arguments sòlids però seria inimaginable en molts contextos. En l’europeu -per posar un exemple- és impossible pensar en assignacions directes perquè simplement no són socialment acceptades en cap àmbit i sota cap concepte. L’arquitectura o l’urbanisme no poden ser l’excepció, de manera que qualsevol contracte públic que excedeixi una quantitat mínima que oscil·la al voltant dels quinze o vint mil euros ha de concursarse. Ja sigui un contracte per a un servei de càtering o per al disseny d’un edifici, les regles democràtiques són primer i tot ha de cenyir-se a elles.
Implementar un bon sistema de concursos a Mèxic tindria repercussions tan enormement positives que l’aconseguir-faria molt més per l’arquitectura de país que el millor edifici possible o el conjunt de l’obra de l’arquitecte de major talent que puguem imaginar. Seria desitjable, encara que signifiqui entrar en el joc de vanitats dels polítics, que algun ho entengués i voldria penjar-aquesta medalla perquè al capdavall tots ens beneficiaríem d’això.
BONES PRÀCTIQUES
Hi ha molts exemples d’on podem aprendre estratègies reeixides implementades en altres parts de món. Seria fàcil editar un manual de bones pràctiques. A Suïssa, cada concurs restringit ha d’incloure una oficina «jove» que no hagi participat anteriorment en un encàrrec similar. En aquest mateix país, en diverses ocasions, la tasca de l’jurat no acaba amb la selecció de l’guanyador o la decisió de l’concurs sinó que els seus membres han de donar seguiment a el desenvolupament de el projecte perquè aquest no es desvirtuï de la seva versió original i garantir així , entre tots els involucrats, la qualitat final de el projecte i fins i tot la prevenció de desviacions pressupostàries. En un país tan influït per la democràcia directa com ho és Suïssa, involucrar el jurat en tot el procés ajuda també a les autoritats a validar les seves decisions. En moltes ocasions no és estrany que un cop fallat el concurs es faci un referèndum per aprovar la idoneïtat de el projecte seleccionat abans de procedir amb la resta de l’procés per a la seva construcció. A Suïssa, com en molts països de nord d’Europa, el treball previ en la preparació d’un concurs, les bases i plec petitori són tan exhaustius que això facilita completament la resta de l’procés edificatori.
Altres exemples, a Itàlia, tot equip que opta per participar en un concurs públic ha de comptar entre les seves files amb un arquitecte amb menys de 4 anys d’experiència. A França, on pràcticament no hi ha concursos oberts i gairebé tot es gestiona a través de concursos restringits, els honoraris per participar en aquests són tan alts que permetrien a una oficina petita mantenir-se per un any. A Alemanya, els concursos restringits solen incloure invitacions a arquitectes de renom, però també s’inclouen el mateix nombre per a oficines anònimes i finalment al voltant d’un 15% per a oficines joves. Com en ocasions és difícil jutjar els mèrits d’aquestes últimes ja que normalment tenen poca o nul·la obra construïda, el que se sol fer és sortejar el nombre de places disponibles entre el nombre d’aplicacions i deixar, exactament igual que a la loteria, que el atzar sigui el que decideixi. Per descomptat, un cop feta la selecció, totes les propostes s’han de presentar sota una rigorosa anonimat per garantir la neutralitat de la decisió. A Anglaterra, un certificat sobre el benestar social que un despatx promou entre els seus empleats pot ser un requisit per ser seleccionat a competir i, als Estats Units, comptar amb minories o amb gent amb capacitats diferents entre els empleats d’un despatx dóna punts extres sobre aquells equips que no en tenen.
Espanya, que ara paga els excessos comesos en èpoques d’abundància, ha de ser reconeguda per haver creat un dels sistemes més integrals i efectius a l’hora de gestionar i assignar projectes públics. Els exemples de bones pràctiques són abundants: des de la participació dels col·legis d’arquitectes en la gestió dels concursos, fins a la creació de les estructures jurídiques que els permeten, o la selecció de part de l’jurat pel conjunt dels concursants. Espanya és un bon exemple de com un sistema de concursos estructurat permetre elevar el nivell de la seva arquitectura a cotes inimaginables. Les seves repercussions permearon en les dinàmiques de les universitats i les dels despatxos d’arquitectura el que finalment va donar com a resultat que fossin els millors arquitectes els que construïssin l’arquitectura pública de país.
Acabo utilitzant un símil; ningú es pregunta per què Mèxic no és bo en esports alpins, la resposta és òbvia: no tenim neu ni les infraestructures necessàries per practicar aquests esports. Els ridículs realitzats en les nostres escasses participacions en olimpíades hivernals ho comproven. Algú pensa que en l’arquitectura o qualsevol altre àmbit això és diferent? Si no tenim les estructures que ens permetin exercitar-nos i fer les coses de manera correcta, mai serem capaços de millorar.
Link
