AFÀSIA QÜESTIONARI impertinent

Pregunta. ¿Rossi o Koolhaas?
Els dos i molts més.
Pregunta. ¿Forma o funció?
Seguim encara amb dicotomies?
Per què si se segueixen publicant llibres en què s’analitza rigorosament l’obra d’importants arquitectes es visiten tant blocs com aquest on l’arquitectura es tracta de forma potser més àgil però també més superficial?
La segona part de la pregunta respon la primera.
Què és un paralex?
L’equilibri perfecte entre enginy i tecnologia.
Es prendria unes copes amb Llàtzer Moix?
És clar, per què no?
Des d’un punt de vista econòmic el més semblant que coneix a un forat negre són: les accions d’un banc espanyol, les preferents d’aquest mateix banc, presentar-se a un concurs d’arquitectura?
Pel que fa als concursos el risc és justificable si es coneixen el seu abast. En el cas de les preferents la majoria van ser una autèntica estafa i ningú anirà a la presó per això.
¿Faemino y Cansado o Peter Sloterdijk.?
Peter Sloterdijk
Belén Esteban o Zaha Hadid.
Cap de les dues.
Per passar una nit inoblidable triaria a: Eva Mendes o Kazuyo Sejima?
Amb Eva Mendes en una casa de Sejima.
Per a la següent, ¿George Clooney o Le Corbusier?
Amb Le Corbusier a la casa de Clooney.
Ad Reinhardt buscava una noció de puresa estètica, en certa manera una abstracció total que culminés el projecte modern, en la qual l’art no estigués contaminat per elements externs al seu camp. Així va arribar a realitzar la seva sèrie de pintures negres, composta per diversos mòduls de tons penes discernibles uns dels altres, on l’emoció pictòrica sorgia de l’ambigüitat d’aquestes variacions, que tenien el seu origen exclusivament en l’àmbit plàstic i no en cap narrativa o funcionalitat , davant per exemple a el cubisme que generava la mateixa emoció però a partir de la realitat, de la reconstrucció de les figures trencades de l’món tangible en el camp de la pintura. Li diu alguna cosa aquesta cerca?
Que si es fan bé els dos camins són vàlids.
Quan pateix d’insomni per adormir immediatament agafa: ¿la bíblia, l’últim article de Xavier Monteys, l’últim llibre de Kenneth Frampton, la col·lecció completa d’entrades de afàsia?
Res supera la telebotiga.
Qui ha envellit pitjor: ¿Zumthor, Quetglas, Jujol, Sou Fujimoto …?
No ho sabem encara. Suposem que Fujimoto. Jujol segur que no.
¿Van ser alguna vegada joves Caruso St John?
Les etiquetes Joves i Emergents ens té farts.
Si les obres culturals han de buscar sempre la originalitat, de què fugim?
De res.
¿Vesteix de negre?
De gris però, què importa! Que la gent es vesteixi com vulgui.
Es presentaria a un concurs els membres de l’jurat no coneix?
És clar.
¿Demana als seus amics que l’avisin quan són elegits per un jurat?
Mai.
Què arquitecta va projectar l’habitatge de Judit Mascó?
ni idea
¿Organitzaria un Gran Germà d’arquitectes?
No.
Ho presentaria Mercedes Milá?
No.
En un dels habituals articles de David Cohn sobre el buit, aparegut no fa gaire a El País, reclamava per a Espanya una tradició que davant els excessos moderns de Le Corbusier havia sabut apostar pel rigor, el que inevitablement conduïa avui a arquitectes que en comptes de deixar-se arrossegar per l’espectacular sabien resoldre amb extrema competència, per exemple, encàrrecs d’habitatges de protecció oficial. És el petit el mètode més directe per aconseguir el insubstancial?
El insubstancial no té escala. I el petit, de per si, no estableix un mètode; el retorn als orígens és moltes vegades incoherent amb el coneixement i la tecnologia de present.
Si vivim en la societat de l’espectacle, per què tot és tan avorrit?
Cada qui decideix si s’avorreix o no. Tot és qüestió de fer un esforç per evitar saturar.
Li agrada que li facin preguntes en les que no siguin necessaris els signes d’interrogació?
Mmm, no sabem. Potser no?
El anti-icònic és, una religió oriental, una complexa figura geomètrica, un perfecte cavall de Troia per tornar l’arquitectura a la seva condició més reaccionària?
El anti-icònic és una reacció als excessos. i al seu torn la nova icona.
Existeix arquitectura més icònica que la que practiquen els seguidors de Rossi?
Suposem que els seguidors de Hadid el porten pitjor.
Si fos un arquitecte sense èxit, ¿es faria professor de projectes, es dedicaria a comissariar exposicions, fundaria un bloc?
Cal dir que la idea d’èxit és el major engany de la societat contemporània. La pretén dividir en bons i dolents, en vencedors i vençuts, en els quals ho van aconseguir i els que no. Res més fals i distorsionador. Pel que fa a la segona part de la pregunta: La idea d’l’arquitecte tan sols com a projectista “d’èxit” és reduccionista i absurda, si volem una professió forta i útil cal ampliar el nostre àmbit d’influència. Sigui com crítics, polítics o professors. Tots som igual d’importants.
Segons Žižek: “La moda dels pantalons texans rentats a la pedra, per exemple, resol imaginàriament els antagonismes de classe a l’oferir un tipus de peça de la qual poden disposar tant els que estan” a baix “com els que estan” dalt “. Els estrats alts porten aquest tipus de pantalons a fi de semblar solidaris amb els estrats populars, mentre que els membres dels estrats populars els porten per semblar membres dels estrats alts. Així, quan els membres dels sectors socials més baixos porten aquests pantalons texans, la coincidència aparentment directa entre l’estatus social (la pobresa) i el vestit (pantalons gastats, trencats) emmascara una doble mediació: estan imitant als que imiten l’aspecte d’una classe treballadora popular imaginària … “. ¿Després de les contínues crides a l’austeritat de el present s’amaga la mateixa banalitat que al seu dia va posar de moda els texans trencats?
Sense dubte! El que s’ha dit: a la recerca d’una nova icona però que sigui políticament correcte. L’important és que es vegi barat i Earthly, no que realment ho sigui. De qualsevol manera això va per països o continents si es vol, En el nostre cas el fet de treballar en dos contextos a el mateix temps ens força a definir-nos. Ens vam apuntar a una moda o l’altra ?, i si millor intentem no apuntar-nos a cap de les dues?., Segur algú pot argumentar que prenem el pitjor de les dues.
Des d’aquest punt de vista, és el de poble l’última moda en arquitectura?
De poble, neo-rural, artesanal … en una societat basada en la industrialització i amb els preus de la mà d’obra disparats …
Preferiria no fer-ho?
No fer què?
Si la unió fa la força, quants newtons produeix el col·lectiu d’arquitectes?
Molts més dels que els arquitectes creiem. Ajudem a construir juntament amb molta altra gent els espais on vivim. Qüestionar la professió és indispensable però renunciar a la seva diciplinariedad no només és estúpid sinó també un acte de supèrbia. Què passaria si els dentistes o els cambrers renunciessin a la seva professió per una crisi d’identitat? Qui et serveix una canya o et treu el mal de queixal? Però clar, com els arquitectes som tan guais sinó resolem tots els problemes de l’món de cop ens sentim inútils.
Que les teories visionàries d’Archigram hagin derivat en edificis tan pragmàtics i possibilistes com els produïts darrerament per Norman Foster, Renzo Piano, Zaha Hadid o Richard Rogers, creu que és indicatiu que l’únic lloc per la utopia és el paper?
La utopia és indispensable per seguir avançant. Dit això intentar portar-la a la realitat no està malament. Segons el nostre parer gairebé cada un dels autors esmentats té al menys un edifici gairebé tan visionari com els dibuixos de Archigram.
Li diu alguna cosa que el terme vernacle comenci per veure i acabi per cul?
No.
Qui ha estat l’últim guanyador de l’Pritzker?
Toyo Ito. Suposem que el jurat no va venir a Barcelona.
I, ¿el primer?
Abans de buscar a internet: Philip Johnson, després … .Philip Johnson, uff salvats.
Són els blocs, enfront dels mitjans tradicionals, amb la seva necessitat d’afavorir no tant la qualitat com la quantitat -ja que els seus ingressos depenen de l’nombre d’entrades visitades i no del seu contingut- un clar exemple de fruit de la societat de l’espectacle ?
No necessàriament.
Li posa més la pendent de l’cementiri de Malmö o l’òcul de l’Panteó.
El òcul de l’Panteó
Per què?
Perquè lamentablement el cementiri de Malmö encara no ho hem visitat.
Una ombra o dues línies rectes intersecándose en un pla?
L’ombra d’una palapa en el Pacífic mexicà amb una cervesa a la mà.
En un moment d’auge de l’minimalisme Baumschlager – Eberle afirmaven: “En una traducció de l’alemany, arquitecte significa aquell que disposa les coses juntes, no qui les inventa. A través d’aquest procés de posar les coses unes al costat d’altres es crea una qualitat nova, però no s’inventa res singular. A la fin, la feina de l’arquitecte consisteix a disposar aquesta coses “. I: “Al despatx terra comentar amb els nostres col·laboradors que no m’interessen les línies; ¡No feu línies !; les línies no existeixen en arquitectura. Tot està construït amb un material concret, tot té un gruix i un pes determinat. ” ¿Matèria o concepte?
Las obras que nos gustan tienen las dos, pero si tenemos que escoger una nos quedamos con concepto. Es mejor ver un concepto mal materializado, que un material sin motivo.
El arquitecto cuando actúa como cliente de grandes corporaciones comerciales, que tienen perfectamente estudiado el funcionamiento de sus negocios -supermercados, restaurantes, oficinas- y saben mejor que él cómo han de ser configurados, se ve limitado prácticamente a lidiar con la envolvente, ya que no puede aportar nada a la configuración/organización espacial. ¿Tratar con técnicos competentes es una buena excusa para que el arquitecto renuncie a la configuración del espacio?
No. No nos gusta la cita e intuimos de donde viene. Tratar con técnicos competentes es una maravilla. No solo no te hace renunciar a la configuración espacial, te da más herramientas para hacerlo.
¿Uno funda un despacho de arquitectura como consecuencia lógica de haber pasado el mal trago de haber sido empleado por otro arquitecto?
Lo importante es seleccionar bien para quien trabajas. Nosotros no pasamos ningún mal trago. Aprendimos un huevo, nos divertimos mucho. Vivimos en otras ciudades e hicimos proyectos a los que es muy difícil acceder. Nuestro trabajo actual es deudor de toda la gente que nos formó y los despachos donde trabajamos fueron unos de ellos.
La biblioteca de Hans Scharoun: A tiene demasiadas esquinas, B siguiente pregunta, C tomarse un tripi de vez en cuando no está mal.
El edificio es una maravilla, pero además siempre está abierto, se puede entrar de gratis y no tienes que esperar al día del tour para visitarla como a su vecino del mismo autor. ¡El tour por supuesto es a la hora que sale tu avión de regreso!Por su programa es el edificio más activo del complejo. No todo son formas; los edificios son importantes por lo que hacen.
Madrid o Barcelona?
Les dues. Vaja, vaja aquí no hi ha platja … res més per tocar els collons.
¿Futur o passat?
Futur.
Existeix el sud?
També l’est i l’oest.
Si els renders suposen una volta innecessària a les qüestions superficials en l’arquitectura, un menyspreu a la seva vessant conceptual, per què ens hem passat la vida fent maquetes?
Justament per això.
Què opina d’algú que no llegeix a Deleuze perquè la seva escriptura li sembla difícil?
Que ha de donar-li temps i internar de nou. No cal satanitzar-. Hi ha molts que el citen i mai ho han llegit o no ho entenen.
Qui va dissenyar la porta d’accés de el projecte per a l’Ampliació Museu de l’Prat realitzat per Rafael Moneo?
Cristina Iglesias.
De què va morir el seu marit?
No importa que va morir. Sí la feina que va fer.
Segurament cap assaig reflecteix millor que “Complexitat i Contradicció a l’Arquitectura” de Robert Venturi l’ideari de l’arquitectura actual. Per què si la teoria de Venturi és tan encertada la seva obra resulta tan fallida?
Bona pregunta. Potser Eisenman té la resposta.
Si quan estudiava li haguessin explicat el que significa ser arquitecte s’hagués ficat en aquest embolic?
Sens dubte, però nosaltres hem tingut sort. És difícil veure el panorama actual i entendre que els nostres estudiants no les tenen totes amb ells. Et fa plantejar-te moltes coses fora de l’clixé de formar un altre tipus de professional i altres, que sí, però a Europa aquest moment ni per a l’altre tipus de professional hi ha feina, no cal enganyar la gent. Hi ha moltes coses d’aquesta formació que ens agraden i que no tenen necessàriament a veure amb la professió.
¿Arrasaria al centre de París?
Ni de conya. L’urbanisme modern és molt fallit en molts aspectes i no obstant això hi ha moltes escoles que ho segueixen ensenyant. Sant Corbusier immaculat fa molt de mal.
¿Per ser un arquitecte espanyol de talent cal morir-se abans de fer els 50?
El treball de molta gent prova el contrari. Però hem de dir que no creiem en la paraula Talent.
Forma part de la naturalesa de l’art posar en qüestió els seus propis principis el que la converteix en una disciplina amb una component conceptual clara. ¿Un dels problemes de l’arquitectura és no qüestionar-se constantment què és l’arquitectura?
Segurament si.
Pensar és sospitós?
Per res.
Debord en la seva formulació de la teoria de la deriva citava Chombart de Lauwe explicant que “presenta a la mateixa obra -per mostrar l’estretor de l’París real en què viu cada individu … un quadrat geogràfic summament petit” el traçat de tots els recorreguts efectuats en un any per una estudiant de districte XVI, que perfila un triangle reduït, sense fuites, en els angles estan l’Escola de Ciències Polítiques, el domicili de la jove i el del seu professor de piano. Pel que configura una imatge, aparentment precisa, de l’avorriment. És aquesta la millor crítica que se li pot fer a l’funcionalisme?
La quotidianitat no vol dir necessàriament avorriment, el funcionalisme pur segurament si.
És l’estil el gran enemic dels arquitectes? Quan un pensa en la forma en què molts despatxos es desplomen arribada la seva maduresa a força de repetir fórmules apreses, cal preguntar-se si és millor no saber com fer les coses?
És difícil entendre per què algú que feia tan bé la seva feina deixa de fer-ho per tal de fer-lo més vegades. Potser és un problema d’economies d’escala o de pensar que fent-ho més s’és més útil. Intuïm que parteix de el problema està en el món construït al voltant de la fama. Si un científic deixa el seu laboratori i la hi passa de tour donant conferències i vivint de l’conte amb l’argument que està aconseguint fons per les seves investigacions, aquestes es van a l’garito i les rates del seu laboratori es moren.
Li molesta que els mitjans publiquin edificis només pel nom del seu autor.
Em molesta els efectes que això té i els mitjans que ho fan i es vanen de no fer-ho.
I per passar una nit inoblidable transcorreguts trenta anys des d’aquest moment triaria a: Eva Mendes o Kazuyo Sejima?
Sopar a casa amb les dues. Convidem a Clooney i brindem per Le Corbuiser.
Després d’una reunió d’una hora amb un client, demanaria permís per baixar a comprar tabac i diria: ara torno?
He tingut la sort de no topar-nos amb cap client pesat. O això, o som prou flexibles per entendre les seves preocupacions. Esperem no haver de corregir aquesta resposta en un parell d’anys.
Publicita tots els edificis que construeix.
Si la pregunta és si tenim obra “B” o que fem coses en què no creiem per diners la resposta de forma rotunda és NO. Les coses dolentes nostres que veuen per aquí, segons nosaltres ens van quedar bé,
Hilberseimer creia que els dos corrents dominants de l’arquitectura moderna de l’XIX, la qual considerava l’estil com una qüestió de forma en què les configuracions passades podien ser readaptades a el present i la que entenia que aquestes noves formes podien inventar-del no-res, es superaven mitjançant el projecte modern que les lligava a l’esperit de el present. Avui més que una superació de les dues aquesta tercera via sembla simplement una alternativa més. ¿Se sent còmode en alguna de les tres?
Hi haurà una quarta i una cinquena via, la cosa seguirà evolucionant i què bo que així sigui.
El seu major decepció com a arquitecte.
Que és molt més difícil canviar les coses del que sembla.
Tenint en compte que l’home descendeix de la granota, li sembla una evolució lògica que l’arquitectura botiga al sostenible?
El que sembla una aberració és que hagi deixat de ser-ho.
A qui vol més, al seu fill o al seu últim edifici construït?
Qualsevol gent que tingui un fill respondrà el mateix … però com foten de vegades …
Si la raó de l’art és no complir cap funció, la de l’arquitectura és …
Complir moltes.
Coneix una mica més kitsch que revestir paviments de sòls i escales d’edificis contemporanis amb rajoles ceràmiques decoratives?
Segurament no, però competir amb els nans de ceràmica és difícil.
Esther Ferrer ha dit alguna vegada: “Mai he tingut especial interès en dur a terme els meus projectes en un espai físic a gran escala, si la maqueta funciona per a mi l’obra està feta. Si no puc realitzar-la en un espai real no passa res. El que m’interessa és el procés. “. Té fusta de arquitecta?
Hi ha espais per a tot. En el nostre cas una vegada que vam provar la droga de l’espai construït és difícil desenganxar-se.
Per què obra es van fer famosos a Espanya Roland Berger i Oliver Wyman?
No ho sabíem, ara que ho hem buscat a internet estem avergonyits de la nostra ignorància.
Si li donessin l’oportunitat de ser l’entrevistador, quina pregunta faria?
M’ho diu seriosament o de conya?
¿Si els telenotícies estiguessin dirigits per blocaires seu contingut consistiria en una successió de retallades fotocopiats de la premsa diària?
Qualsevol cosa seria millor que la vergonya dels telenotícies actuals de TVE. Un acte d’incivisme i un exemple de que Espanya és més república bananera del que es creu.
Forma vs funció, matèria vs abstracció, context vs concepte, regionalisme vs espectacle. En l’arquitectura, com en altres camps, és freqüent l’enfrontament entre parells oposats. Per què els defensors d’un d’aquests oposats som sempre aquells que més interessats estem en què s’imposi? ¿Si un se sent segur de les seves idees no hauria de posar-les en qüestió constantment?
Nosaltres mai estem segurs de les nostres idees i per això ens agrada contrastar-les.
Què pregunta de les anteriors es nega a respondre?
Cap, alguna eren molt llargues. ¡Chomsky els mataria!
Què va ser de la seva agra polèmica amb Carlos Arroyo?
Va acabar a cops.

 

Link

Afasia