DOCTORS QUE NO CUREN, PROFESSORS QUE NO SABEN.
Eduardo Cadaval
José María Buendía, “un dels pocs mestres d’Arquitectura” en paraules d’Alberto Kalach, va impartir durant diverses setmanes les classes universitàries vestit amb una bata blanca i amb un estetoscopi penjat del coll. La seva disfressa era la resposta a la demanda per part de les autoritats universitàries perquè fos doctor i poder accedir així al següent escalafó de la seva dilatada carrera acadèmica. Formador de generacions senceres d’arquitectes a Mèxic, Buendía rondava en aquells moments els seixanta i tants anys, comptava amb una prolífica trajectòria professional i pedagògica que li feien demanar que comprovés els seus coneixements a través d’un doctorat fos tan absurd com irònica va ser la seva resposta.
Les escoles de professions pràctiques -enginyeries, negocis i arquitectura entre d’altres- requereixen criteris diferents per a la contractació de personal docent. Els seus professors -per a la majoria de les àrees, no a totes- han d’estar lligats a la pràctica professional i no obstant moltes universitats a diferents parts del món han homogeneïtzat els requisits de contractació amb aquelles de les facultats científiques o d’humanitats, on el doctorat forma part del propi desenvolupament professional que està estretament lligat a l’àmbit acadèmic, és a dir, un científic es doctora perquè forma part del propi desenvolupament professional; la seva tesi doctoral s’inscriu a les investigacions en què treballa. En què són literalment la seva feina. En el cas de les escoles de professions pràctiques, el doctorat no forma part de l’àmbit laboral, de vegades pot ser un camí paral·lel, però en moltes altres és l’oposat al desenvolupament professional.
No és un tema més petit, ni un problema exclusiu de qui opta per una posició acadèmica. A causa dels requisits vigents i especialment de l’exigència d’un doctorat per ser professor titular, moltes universitats s’estan omplint de gent que mai no ha practicat el que ensenya. Que en el millor dels casos no coneix les realitats de la quotidianitat professional i en el pitjor, simplement no sap de què parla. A Espanya, és més comú entre els doctorands anhelar convertir-se en funcionari públic -empleat del govern- que tenir un veritable interès per l’acadèmia. Es busca un refugi, la seguretat d’una sortida professional aliena al vaivé del mercat laboral, cosa que per si mateixa i de manera individual és lícita, però si s’avalua el preu que paga la societat en conjunt no ho és tant.
Si l’acadèmia es pretén vigent al segle XXI -especialment la de les escoles professionals o de professions pràctiques- s’ha de modernitzar, no és possible que l’únic camí de producció de coneixement o d’accés al món acadèmic sigui un doctorat o un postdoctorat (aquest elegant títol per encobrir la precarietat laboral). Només cal posar atenció al que està succeint en múltiples àmbits per comprovar que hi ha moltes altres formes de produir coneixement. Generacions i sectors sencers –el tecnològic és el més clar– han hagut d’abandonar l’acadèmia per la seva manca de dinamisme.
Actualment existeix ja una bombolla de doctors i doctorands a diversos països. Milers i milers d’hores d’estudi que en molts casos es fa per manca d’oportunitats laborals o amb l’únic propòsit de complir els requisits per optar per una plaça docent que potser mai no estarà disponible. Edificis i aules per mantenir, personal i electricitat de pagar per generar documents que arriben a ser inútils, sense qualitat, ni rigor, que no aporten res i que només un grapat de gent llegirà; en moltes ocasions pagat amb diners públics que podia haver estat usat per a una altra cosa. Tot i això, el sistema s’auto protegeix i molt pocs dins del món acadèmic semblen qüestionar la seva efectivitat o eficiència.
Recordem que ens referim específicament a l’àmbit de l’Arquitectura. No parlem d’una àrea científica o social on les investigacions acabaran tenint un impacte positiu tangible. Les tesis doctorals a Arquitectura són en molts casos biografies febles, obsessions inútils o reiteracions avorrides. Aquest text no pretén ser un argument contra la realització destudis de doctorat -faltaria més-. Sí que ho és en contra d’imposar el grau com un requisit insalvable per accedir a impartir classes de forma titular i substituir l’experiència professional per l’acadèmia.
Les facultats d’arquitectura públiques a Suïssa restringeixen les càtedres pràctiques a professors amb experiència. Si un professor no té un despatx o no és un arquitecte practicant, simplement no pot fer classes de taller de projectes; si no heu calculat edificis, no podeu fer classes de càlcul estructural. Als Estats Units, que potser té el sistema universitari més dinàmic a nivell mundial, les escoles professionals compten amb un 20% de professors de temps complet –que són el seu òrgan de govern– i la resta de la plantilla docent està composta per professors associats titulars o professors en pràctica de temps parcial als quals se’ls exigeix ser rellevants en el seu àmbit professional i no, en canvi, haver fet estudis de doctorat.
Les escoles semblen córrer com a cavalls desbocats per complir aquells requisits que les validin o els permetin captar recursos econòmics. Moltes vegades això passa segons els seus mèrits de recerca i no pas per la qualitat docent. Si cal demanar doctorats, es demanen, si cal disfressar de recerca una cosa que no ho és, es fa. Davant d’això, sembla urgent reflexionar i alertar sobre el tipus d’escoles d’Arquitectura que estem construint per al futur. Els requisits de contractació que regulen moltes universitats actualment, donaran com a resultat escoles professionals, sense professionals. Professors de temps complet sense experiència pràctica perquè el propi sistema l’aliena. Després de tot, qui vol ser operat del cor per un teòric expert en operacions a pit obert que mai n’ha realitzat una?
Link
