Contra la glorificació de l’arquitectura de caritat.
Eduardo Cadaval
Fa alguns mesos, el suplement Babelia del diari El País, va publicar a la portada un retrat de l’arquitecta hindú Anupama Kundoo. A l’article interior es parlava també sobre el seu treball, però el que es destacava a la portada no era un dels seus projectes o les seves repercussions socials, sinó la imatge del personatge. Amb un “star-system” en hores baixes per les repercussions de la crisi econòmica del 2008, el sistema es replica però amb nous personatges: herois desinteressats que salvaran el món.
Kundoo. -a qui incomoda l’etiqueta d’“arquitecta socialment responsable” ha explicat que ella és només “una arquitecta”, que per la seva condició i origen treballa a certs llocs però que la seva feina és com la de qualsevol altre professional. El problema és que el negoci de la difusió -i educació també- necessita promoure i consumir personatges perquè segueixi girant la roda, i per tant sembla pertinent alertar sobre el perillós de la distorsió del missatge, especialment en els estudiants i arquitectes joves .
L?arquitectura forma part d?una indústria enorme, la de la construcció, que genera milions i milions de llocs de treball a tot el món i que representa un percentatge altíssim del producte intern brut de cada país. Una indústria que paga impostos amb què es paguen des de parcs fins a serveis socials i de la qual els arquitectes formem tan sols una petita part encara que ens agradi pensar el contrari.
El problema de l’etiqueta editorialitzada d’“arquitecte socialment responsable” (amb alguna cosa s’havia de reemplaçar l’esgotada sustentabilitat) és que no només és simplista sinó també irresponsable. Genera expectatives sobre sortides laborals que en molts casos no existeixen i que es convertiran en frustracions per als joves estudiants que els van fer creure que així podrien salvar el món. En un acte enorme de supèrbia, l’arquitecte es revela a ser una petita peça més del puzle; no es pot ser com un jardiner o un comptador, tampoc com un professor universitari o el conductor de l’autobús que cada matinada permet que molta gent arribi a casa o lloc de treball. Està bé ser part de l’engranatge que fa funcionar la societat, però cal ser-ne més: heroi, com els futbolistes.
Després de la crisi econòmica europea molts joves arquitectes van trobar sortides professionals ajudant persones necessitades a moltes parts del món. Però també és veritat que en moltes altres ocasions, i amb actituds tremendament paternalistes, Llatinoamèrica i Àfrica es van inundar de joves arquitectes expulsats del mercat laboral i disposats a fer un cable sempre que fos a la seva manera: “pobret subdesenvolupat, t’ensenyaré com fer una latrina, -que ja saps com fer-, però aquesta es veurà “cool”, li faré unes fotos i viuré del conte fent tallers i conferències per una estona.
Molts dels falsos salvadors ja van tornar o van trobar una oportunitat per protegir-se de la tempesta a l’acadèmia en alguna part del món, però les repercussions i la moda pseudo-salvadora segueix a l’aire. Els mitjans orfes de referències van trobar a les gestes dels missioners, material per exculpar-se del monstre que havien ajudat a crear. Voldria aclarir que no es qüestiona aquí qui veritablement treballa per alguna causa en específic, però sí a la glorificació del personatge salvador; es destaquen figures, no esforços i aquí hi ha part del problema.
No som herois o potser ho som a través de la petita contribució del nostre treball a un sistema complex. Repeteixo: l’arquitectura forma part d’una indústria que genera milions de treballs, amb beneficis que es paguen en part les biblioteques, o les assistents socials que treballen als barris més desafavorits. En aquest sentit, és tan necessari l’arquitecte que treballa fent una aula a les faveles de Rio de Janeiro o Caracas, com l’arquitecte que treballa en una constructora fent edificis o ponts que generen oportunitats laborals perquè el pare del nen de la favela pugui també treballar i tenir les pròpies oportunitats.
